Crucifixió

Amb la mort de Jesucrist, crucificat, s’arriba al moment cimer de la passió, motiu principal de la celebració tradicional de la Setmana Santa. La imatge del Crist en la creu és signe global i ancestral de la religió cristiana, i la causa de la inhumana mort fou la redempció de la humanitat.

Jo em vaig educar en un col·legi religiós, d’aquells de missa diària, de confessions repetides dels mateixos pecats i d’escoltar la paraula de Déu de boca de rectors de sotana i birret, la qual aconseguí, en els anys de la infantesa i de la pubertat, tocar-me l’ànima. Anys d’anar a la missa del gall i a les celebracions de la Setmana Santa. De besar commogut els peuets del nadó Jesús, a esgarrifar-me amb la imatge del Crist crucificat, amb el seu cos cosit a trallades i ferides en els genolls, coronat amb espines sagnants i amb la mirada perduda en l’agonia i en l’abandó.

Jo he sentit des de sempre, íntimament, el significat de la creu, inclús després que perdera el sentit i el significat de les primeres paraules rectorals. He sentit, amb la creu, el sentiment de pertinença constant a una comunitat global, per damunt del temps i d’experiències contradictòries.

He sentit, des de sempre, atracció per la imatge del Crist crucificat. De menut, pel sofriment que transmetia i pel símbol de redempció que significava. Sent adolescent, durant dos cursos en els escolapis, jo seia en un pupitre de la primera fila i dalt de l’entarimat hi havia una reproducció del Crist de Salvador Dalí. El quadre era d’una bellesa commovedora, un crist vist, en perspectiva, des d’un punt de mira zenital, amb els cabells curts, sense claus ni corona d’espines, sense rictus de dolor en la cara, perquè no se li veia, un cos pegat a una creu projectats sobre el paisatge plàcid de Port Lligat tant lluny de les imatges tenebroses del Gòlgota.

Des que vaig començar els estudis de medicina, em fixava molt en la correcció anatòmica dels crists crucificats que veia: les proporcions del cos, dels braços i de les cames, la perfecció escultòrica de les costelles i dels abdominals, el detall dels genolls llagats, els dels peus i, mai vaig poder entendre com era possible que el pes del cos de Jesucrist poguera aguantar-se amb els claus travessant la palma de les mans. Jo no ho entenia, tot i que bona part de les imatges del Crucificat presentaven una mena de suport, el sedile, a l’altura del cul o sobre el qual recolzaven els peus enclavats, junts o separats. El Crist ideal, anatòmicament, per a mi és el de Diego Velázquez, que es conserva en el Museu del Prado.

Josep Rausell, l’any 1957, quan esculpia el Crist de la Bona Mort de la Parròquia de Crist Rei de Gandia, després d’un rigorós estudi de l’anatomia humana, prengué la decisió, de trellat, de col·locar en la seua escultura els claus en les monyiques, quan en tota la iconografia del ressuscitat havien sigut clavats en la palma de les mans. Ell volgué col·locar el claus entre els ossos cúbit i radi, la qual cosa fou motiu de gran escàndol entre la feligresia local, inclòs entre el rector de la parròquia, Antonio Garzarán, i hagueren d’acudir, fins i tot, a l’arquebisbe Marcelino Olaechea perquè decidira sobre la qüestió i, este va respondre que l’escultor tenia raó i que els claus estaven ben clavats en els canells.

Vaig conèixer personalment Josep Rausell fa uns mesos, el dia que l’Ajuntament de Gandia li atorgà la medalla d’or de la ciutat. Ens presentaren i jo li vaig preguntar per aquella audàcia seua i ell em confirmà que havia sigut una decisió personal, que la col·locació li pareixia la correcta i que no s’havia inspirat en cap crucificat anterior que portara allí els claus, i a mi em va parèixer extraordinària la resolució. I molt valenta.

Desprès de la nostra conversa, en arribar a casa, vaig escorcollar per la xarxa, buscant imatges del Crist Crucificat de tots els temps i llocs. No hi vaig trobar res, tots els crists tenien els claus enclavats en les palmes de les mans.

Sols hi ha dues imatges de Crist, una de Peter Paul Rubens, pintada el 1610 i que està al Koninklijk Museum d’Amberes i una altra d’Antoon van Dyck pintada el 1622, que tenen, les dues, els claus incrustats en l’eminència tenar, l’espai que hi ha entre la palma de la ma i el començament del braç. Un lloc on seria més fàcil suportar el pes d’un cos durant més temps.

Ricardo Rico esculpia l’any 2002 el seu Crist Jacent en la Crucifixió, per a la germandat del mateix nom a Gandia. Tot el Crist impressiona, amb aquella cara de dolor extrem que pareix voler escapar per la força de la creu i veure que portava el clau de la mà dreta en la monyica em deixà bocabadat, perquè jo pensava que aquella forma en la que estava clavat el clau havia de ser la verdadera.

La imatge del crucificat amb la qual he tingut més relació ha sigut la del Crist de les Angoixes de la Parròquia i la Germandat de la Sagrada Família. El va esculpir, l’any 1954, Miguel Angel Casañ, a qui vaig conèixer personalment en sa casa amb motiu del llibre que sobre el cinquantenari de la germandat vaig escriure l’any 2004. El Crist presideix durant tot l’any, fora de la Setmana Santa, l’altar major de la parròquia i un dia vaig agafar una escala i li vaig fer un centenar de fotografies de tot el seu cos per a la maquetació de diverses pàgines del llibre. He processiónat davant d’ell i de la seua anda durant més de trenta anys i vaig formar part dels portadors d’ell de la parròquia al local museu fins que em donaren les forces. Conec cada espai d’ell mil·limètricament i encara m’impacta la seua mirada perduda en la mort imminent.

El que he dut sempre en el cor, ha sigut un Crist diminut i de baixa qualitat escultòrica. Estigué, tota la vida, damunt de la tauleta de nit de l’hermana Rita, la mestra carmelita que m’ensenyà a llegir, a escriure i a resar quan era xiquet, i amb la qual vaig tindre contacte fins que va morir als 102 anys. Després del seu traspàs la superiora de Vinalesa vingué a Gandia, i em portà aquell crucifix, el qual, des d’aleshores, ha estat sempre damunt de la taula del meu despatx donant-me suport espiritual a mi i esperança a tantes pacients que l’acaronaven enmig de l’angoixa.

COMIAT:Este serà l’últim article d’esta temporada, la setzena. M’acomiade amb les mateixes paraules de tots els anys. Ha sigut un honor, un any més, estar escrivint per a votes en este veterà diari. Tornaré, si Déu vol, allà cap al primer diumenge de la Fira. Mentrestant passarà la vida i jo, com deia Gabriel García Márquez, l’estaré vivint per a contar-la.